EL REPORTATGE FOTOGRÀFIC
Tres barris i tres Turons de la ciutat de Barcelona que conformen una unitat tant a nivell històric com pel que fa a la realitat i problemàtica que envolta els seus veïns.
Tres barris i tres Turons de la ciutat de Barcelona que conformen una unitat tant a nivell històric com pel que fa a la realitat i problemàtica que envolta els seus veïns.
Geogràficament situats en la part alta de la ciutat, trobem el Turó de la Rovira, el Turó del Carmel i el Turó de la Creueta del Coll.
La història dels Tres Turons està íntimament lligada al barraquisme de la ciutat de Barcelona, el moment àlgic del qual va ser al voltant del 1948, sobretot en les zones de Raimon Caselles, en el barri de Can Baró, on hi havia unes 135 barraques, també al carrer Marià Labèrnia, conegut com los Cañones, en el Turó de la Rovira , on es construïren més de 100 barraques al costat dels canons antiaeris, i a Francesc Alegre es van comptabilitzar unes 300 barraques en una zona de forts desnivells davant de la pedrera. La zona del Carmel, ja al 1945, presentava el major nombre de barraques i coves entre els carrers de Marsans i Rof i Font Rúbia, amb un total d’unes 570 barraques que convivien amb edificis del segle XIX.
Malgrat l’enorme pressió que rebien els barraquistes per part de les autoritats municipals per fer-los fora, aquestes construccions seguien proliferant. Per la pressió de les associacions de veïns, que continuaven reivindicant un habitatge digne, cap als anys 70 i a poc a poc es van anar reubicant els habitants de les barraques en diferents zones de la ciutat, algunes d’elles construïdes expressament, com l’emblemàtic barri barceloní de La Mina. Segons l’Ajuntament, a principis dels 90, en el global de la ciutat de Barcelona, el barraquisme quedava eradicat, però el cert és que encara n’hi podem trobar alguns reductes, tot i que quedin amagats als ulls de les diferents administracions.
Passejar pels Tres Turons és traslladar-nos a una altra realitat, una realitat amagada a la majoria de barcelonins. Hi trobem reductes amagats a tocar del traginar diari de la gran ciutat que ens mostren una altra cara de Barcelona, sovint ignorada deliberadament. Carrers situats en les vessants i carenes dels turons on s’alternen cases i torres modernistes o simplement del segle passat, amb edificacions suposadament il·legals, de maons i uralites, producte de l’autoconstrucció més tardana, i fins i tot alguna barraca amb corrals i horts de pastanagues i enciams que en la majoria dels casos estan desproveïts de les mínimes condicions d’habitabilitat.
Contrastos i diversitat de sensacions és allò amb què topem, per exemple, al Turó de la Rovira , des de Can Baró, després de pujar pels costeruts camins del Parc del Guinardó per un frondós bosc d’avets, per cert, no gaire ben conservat. Un cop a dalt, arribem al no menys impressionant bosc d’enormes antenes de comunicacions que poblen el seu cim. Ens plantem als carrers Labèrnia i Marià Labèrnia, on regna una tranquil·litat pròpia d’aquella època, cases i torres del segle XIX d’un gran valor arquitectònic i històric amb diversitat de veïns, però la majoria amb llarga història al barri i amb arrels al turó. Alguns es declaren orgullosos descendents directes dels barraquistes; altres, encara més antics, de quan les torres dels turons formaven els afores de la ciutat amb un cert toc de distinció.
Només cal fer uns passos més per arribar al cim del turó ocupat pels búnquers de les bateries antiaèries de la Guerra Civilla Rovira i del seu poblat ibèric, un esforç per recuperar la memòria històrica de la ciutat que a vegades sembla xocar amb els interessos municipals. Malgrat algunes iniciatives de recuperació que ja s’han portat a terme sobre el terreny, encara queda molt per fer. Ara per ara, en aquest excepcional mirador sobre la ciutat es respira una surrealista barreja d’aires provinents dels búnquers decorats amb desafortunats grafis, llaunes i ampolles de cervesa repartides pels seus racons, mentre joves, avis i cabres passegen indiferents a la vigilància de les enormes antenes de comunicacions i del creixent nombre de sabatilles penjades en els cables elèctrics que teixeixen el sostre del turó.
Sovint, el silenci es veu trencat pels estols de coloms de competició que creuen el cel amb els seus llampants colors, afició molt arrelada entre els veïns del Carmel, que han fet de la vessant nord del Turó de la Rovira el lloc ideal per criar-los i deixar-los anar. Cada criador té el seu corral, uns més cuidats que els altres, però tots construïts amb ferros, fustes, somiers i portes velles, sobre terra de ningú, però, en definitiva, de la ciutat de Barcelona. Una altra manera de fer i de ser, d’abans o d’un altre lloc, però ideal per fer volar coloms, passejar els gossos, pasturar les cabres i matar l’estona amb la ciutat als peus.
A l’altre costat, tenim el Parc Güell, reclam turístic recorregut de sol a sol per ramats de japonesos equipats amb càmeres compactes àvides d’instantànies de postal sobre les formes de Gaudí i també pels sorollosos grups d’italians amb les seves sobredimensionades ulleres de sol d’última moda, que comparteixen els espais del parc amb els avis i nens veïns dels barris del voltant que passegen cada tarda, ara preocupats pel rumor sobre la possible tarifa per entrar al parc. El Güell comparteix muntanya amb el Turó del Carmel, conegut també com la Muntanya Pelada dels Lacets. Just a l’altra banda, en la vessant del barri del Carmel, on fins no fa gaires anys hi havia el major enclavament de barraques de la zona, ens endinsem en els carrers Marsans i Rof i Font Rúbia, dos carrers aliens a l’estructura urbanística del Carmel, on les cases d’autoconstrucció i les torres de passat modernista conformen un microbarri contrastat on sembla que el temps s’hagi aturat, amb roba estesa al carrer, font pública d’aigua potable, nens i gats jugant de porta a porta igual que feien els seus pares en els respectius pobles d’origen, veïns de tota la vida, la majoria propietaris de les seves cases, famílies gitanes de lloguer i d’altres en barraques clandestines, tots amb aquell bon fer de poble, amable, però impropi d’una gran ciutat. Una tranquil·litat només pertorbada per la preocupació de l’afectació de les cases pel Pla dels Tres Turons, igual que les co-veïnes dels altres dos turons. Paisatge pintoresc, desconegut i particular, que tot i haver estat escenari de pel·lícules i videoclips, continua invisible als ulls de la majoria.
Seguint la mateixa línia entre el barri del Coll i el luxós barri de Vallcarca, s’eleva el tercer turó, el Turó del Coll de la Creueta. Per una banda, el parc, sota les escarpades parets de la cantera i aliena a l’altra vessant, accessible directament pel mateix barri del Carmel, on trobem el mateix estil de construccions, amb carrers sense pavimentar que porten cap al parc. Aquí trepitgem una zona descuidada per part del municipi on és difícil coincidir amb algú, ja que la majoria dels habitants són gent gran, amb els seus horts i jardinets que han cuidat tota la vida. Estranya tranquil·litat i misteriosos habitants segurament immersos en el seu espai i la seva vida.
El futur dels Tres Turons, dels seus barris, les seves cases i, en definitiva, dels seus veïns està en mans de l’Administració i dels polítics. El Pla Parc dels Tres Turons és un projecte estratègic a nivell urbanístic per tal de dotar Barcelona d’un gran espai verd al centre de la ciutat d’unes 122ha, unint el parc del Guinardó i el Turó de la Rovira amb el Parc Güell i el Turó del Carmel i amb el Turó del Coll de la Creueta. Aquest
Al llarg dels anys, el Pla ha sofert moltes modificacions, algunes promogudes pels diferents governs i a vegades bastant al marge del veïnat, d’altres promogudes a base de la forta oposició al Pla per part dels veïns, proposant solucions compartides sempre en benefici del barri i de les famílies que fa més de cent anys que viuen en aquestes cases i carrers. L’oposició veïnal proposa una convivència entre el Parc i les cases particulars, proposta que, de fet, va ser la idea originària de Gaudí.
L’última modificació del Pla General Metropolità per l’àmbit dels Tres Turons, que data del gener del 2009, desafecta 464 habitatges dels 764 que estaven afectats en el pla original. La majoria de les cases ara excloses són les situades en els límits del parc i dins dels barris del voltant. La resta, els habitatges de les parts més altes dels Turons seran enderrocats, en total uns 300; això sí, el Pla garanteix per als habitants legals de les cases expropiades el reallotjament en habitatges construïts i destinats exclusivament a aquest fi. El Pla compta amb uns 300 milions d’euros destinats per a aquesta primera fase. Asseguren que no es construiran més habitatges dels necessaris i que es complementarà amb equipaments com escoles, llars d’infants i poliesportius. Després de tants anys, sembla que el Pla s’accelera i la gestió urbanística s’iniciarà al 2010, però amb un pla d’execució de setze anys.
D’altra banda, per raons de falta de transparència i manca de comunicació, el veïnat sempre ha mostrat una forta oposició al Pla dels Tres Turons, bàsicament perquè implica l’enderrocament de les seves cases i perquè mai han quedat prou clares les intencions urbanístiques de l’Ajuntament, sempre amb l’angoixant ombra especulativa a sobre. Ja cap al 2005 diverses associacions de veïns i d’afectats pel Pla preveien conseqüències fruit de l’expropiació dels habitatges afectats, la majoria unifamiliars, pastís perfecte per als gran grups immobiliaris. També temien que la reubicació dels afectats en pisos nous en els mateixos barris comportés la requalificació de zones verdes de transició i, a més, que augmentés la densitat de població d’uns barris ja mancats d’infraestructures i serveis. Un altre punt preocupant és la desforestació que provocaria la construcció dels nous vials que han de creuar el Parc per dins de les zones verdes.
Els veïns hi han presentat nombroses al·legacions i propostes, les quals no sempre han estat escoltades, la qual cosa els ha provocat la sensació de manipulació política entre partits. En definitiva i com sempre sol passar, els veïns només demanen que se’ls escolti i que el Pla s’adeqüi a les necessitats dels habitants dels barris afectats. Argumenten que mai no han presentat un negativa absoluta al Pla, sinó una consolidació de la situació actual amb el que seria un parc mixt, la rehabilitació de les zones actualment degradades per culpa de la qualificació actual i la creació d’un pla estratègic de protecció, neteja i manteniment del conjunt dels Tres Turons.
Amb aquesta última modificació els ànims s’ha apaivagat una mica, però l’etern PGM ja no té aturador.
Desapareixeran les competicions de coloms del Turó de la Rovira mirant al Carmel, els gitanos de Marsans i Rof tornaran al seu poble, la senyora Mercè ja no podrà presumir de casa modernista, enderrocaran les cases centenàries que formaven la urbanització de Labèrnia a mitjans del segle XIX. El misteri del Turó de la Creueta i els seus horts quedarà oblidat pel pas de ramats de japonesos amb les seves càmeres compactes i pel xivarri dels italians d’ulleres sobredimensionades. Potser recuperarem el poblat ibèric i les bateries antiaèries que protegien Barcelona, però les cabres d’en Rafa ja no pasturaran per sobre Barcelona.
EL REPORTATGE FOTOGRÀFIC
EL REPORTATGE FOTOGRÀFIC
©. Adrià Zamel, 2009
Cap comentari:
No es permeten comentaris nous.